Des choses que j'écris au train

Avui, quan he pujat als ferrocarils he vist una situació sovint repetida. Al tren, que tenia sortida de la Universitat, ja hi havia unes quantes persones, tot i que no gaires, degut al fet que no era hora punta. Una noia, diguem-ho en barceloní, estava asseguda ben apalancada amb la bossa ocupant el seient del costat i els peus, amb les sabates d'esport posades, damunt el seien del davant.
M'he assegut de l'altra costat del passadís, no gaire lluny, però si bé la manca d'educació d'aquesta universitària m'ha xocat, com tant d'altres vegades sóc incapaç d'enfrontar-m'he ni que sigui a aquesta tonteria i he callat. He pensat de remarcar-li el fet de posar els peus damunt el seient, però ràpidament m'hi he repensat, no tinc cap ganes que hem contesti amb un moc i si ens la mirem bé n'estic segura que ho farà. Va tota ben vestida del que els meus amic i jo en diem "pijipis", és a dir, roba nova i cara però amb estil antisistema. El look era massa perfecte per ser realment una d'aquestes xiques que protesten amb tota la raó del món.
M'he assegut, la bossa sobre els genolls i m'he posat a llegir.
En el trajecte cap a la ciutat comtal ha anat pujant gent, algú se la mirava, d'altres no. Evidentment, la reacció de tothom era idèntica a la meva: asseure's en qualsevol altra banda i fer la seva. La xiqueta només s'ha mogut per posar el diari gratuït que havia acabat de llegir a l'estanteria de sobre, treure el seu mp3 (per cert, un dels més cars del mercat) i posar-s'he a escoltar música, altra vegada amb els peus damunt del seient.
Però sorpresa! En una de les estacions ha pujat un senyor, barba i barret a la mà que li ha demanat per passar. El tren començava a anar ple tot i que no hi havia encara ningú dret, però és clar, ella sola ocupava quatre seients!.
Aquesta demanda no ha comportat cap problema, però el detall ha estat quan ell ha deixat el porta-documents i el barret al seient d'on la noia venia de treure els peus, mentre s'asseia al costat de la finestra. La xiqueta no s'ha sentit ofesa, al contrari, ha considerat que així i tot en un seient hi ha prou lloc per els afers d'aquest senyor i els seus peus. Ella no contava, però, que aquest senyor li cridés l'atenció: "Per favor! Després la gent voldrà seure allà on tu deixes la brutícia del carrer!". Ella li ha mostrat les bambes dient-li "Si no està brut!" De fet, feien cara de noves, però jo no havia sentit mai una excusa tant estúpida. El senyor que li respón "Si, dóna, doncs mira!", i ha estirat les cames i ha posat els peus just damunt la bossa de la noia que es trobava al seient de davant seu.
Ella, ràpidament ha tret la bossa de sota els seus peus, amb una cara ben enfadada. I per acabar la lliçó d'urbanitat, el senyor li ha ben indicat "Als transports públics no som a casa, i ens hem d'acomodar als demés".
Gràcies, li dic jo en silenci, per fer el que jo no m'atreveixo a fer.. i que els seus pares no han fet! Jo tinc vergonya, tot i que penso mentre veig com fins al final del trajecte la noia està en "pose" d'ofesa, si jo li hagués dit res, segur que ni m'hagués fet cas. Vergonya per mi si, però i els seus pares? I tota la societat que està creant aquests individus egoïstes?
No penso ficar-me en debats sociològics, jo també passo.